JA HA ARRIBAT EL CARNESTOLTES!

I ja ha arribat el divendres, el dia esperat! A les 9 del matí els mestres ens han sortit a buscar al pati. Quina marxa portaven vestits de "rockeros"! 

A mig matí ens hem trobat tots al pati a esperar l'arribada del rei Carnestoltes. Quan ha arribat ens ha llegit el pregó. Després ha començat la desfilada de disfresses que ha acabat amb un gran ball.

Visca el rei Carnestoltes, el rei dels poca soltes.

Us deixem el pregó que ens ha llegit:

L’he perdut... l’he perdut... He perdut LA VERGONYA!

No la trobo, algú m’ajuda?

Ai, ai, ai... Jo no sé pas què faré...

Sabeu què passa? Que he crescut! Ja sóc gran i he pensat... has de començar a ser una persona seriosa, decent i responsable! I sense vergonya... no aniré enlloc! Aquí a l’escola he comprovat que com més gran et fas.... més vergonya HAS DE TENIR!

Amics i amigues, on podria trobar-la?

Que ho saps tu? O potser, tu? Vinga, parla!

On ets vergonya meva, on te m’has posat

Et necessito per ser adult, surt d’allà on t’has amagat.

Vaig mirar si allà a INFANTIL les nenes i nens l’han guardada en algun bagul

però ara les classes de p3 són taaaaant grans que em va fer mandra moure el cul

Les mestres són molt bones, les nenes espavilades i els nens molt trapelles, oi?

Però em sembla que la vergonya no saben ni que existeix, renoi!

Pujant les escales, em vaig arribar a la porteria.

La Lluïsa, sorpresa, em va dir que també la buscaria.

I la Rocío, potser em guarda la vergonya a la biblioteca,

Però em sembla, em sembla, que la debia perdre allà on us donen teca...

Coi, al menjador!

Oh! Ja he trobat el Kit de la Qüestió!

Corrent, corrent, vaig arribar-me fins la cuinera...

Paqui! Escolta’m! No t’has pas trobat la meva vergonya al saler o la sucrera?

“Jo només tinc olles, pots i vaixelles”, contestà ella.

Coi de vergonya, si que n’ets de trapella.

Ves a veure els de tercer, que també són en aquest pis

“Nosaltres no l’hem vist!” I au.. de nou cap al passadís!

Ah... És clar... deu ser en aquesta aula de música taaaant futurista..

Que maca...  i quina pantalla... sembla que tingueu un cinema, quins artistes!

Aquesta mateixa sala, em van explicar que era una sala polivalent

Aneu amb cura que donareu massa feina a en Xevi de manteniment.

Sortint de la nova aula de música vaig anar direcció a cinquè

Però la meva vergonya no l’havien vista ni en Toni ni la Bet

I a sisè, clar, són els grans i segur que m’ajuden amb les seves habilitats màgiques

Però em van dir que no podien estar per mi, que tenien feina amb les competències bàsiques.

Anava ben perdut, trobar-la no sabia on

Tampoc van poder ajudar-me ni els de primer ni els de segon.

 

Ja m’estava cansant, fins que vaig decidir anar a quart, que treballen de manera molt fina

I res tu, diu que amb el nou horari, ajudar al rei Carnestoltes no cola com a rutina.

 

Potser en algun dels tallers! Va, no t’encantis tros de xerraire!

Però estàveu molt distrets... voleu dir que treballeu gaire?

I de dalt de tot, vaig decidir baixar al despatx de la directora

Necessitava una solució, ja començava a ser-ne hora.

I l’Ester va dir-me que li agrada animar a la gent:

“Rei Carnestoltes, escolta’m i no passis més turment”.

“De vergonya tots en tenim. Alguns més, d’altres menys.

Potser tu no las perduda, simplement és que no en tens!”.

Aaaaah.... Això em va fer reflexionar.

“No busquis la vergonya, no cal que t’hi esforcis més

a nosaltres ja ens agrades, no vulguis ser qui no ets!”.

Rei Carnestoltes, deixa de voltar com una cigonya

Et volem així, sigues un poca vergonya.

I sí, amics i amigues, no vulgueu ser com no sou

Fem fora les aparences, mireu-vos sempre el cor.

I si us feu grans no patiu, que per aquí hi passarem tots

Jugueu sempre i divertiu-vos recordeu sempre aquests mots.

Que quan sigui Carnaval visqueu sempre amb alegria

I traieu de dins el nen que vau ser un bon dia.

Sense vergonya, que avui no ens cal

JO DECLARO EL CARNAVAL!